Un viatge a través d'ambients lisèrgics, videus scopitone, pulp, pin-ups, serie B, steampunk i bretolades diverses.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

El més gran de tots


Tristor, molta tristor, senyora. Ens ha deixat un amic. Aquest blog s'està convertint en una trista pàgina de necrulògiques, i ja en començo a estar tip. I és que ens deixen els millors. De llarg. Ara li ha tocat al bò d'en Llàtzer Escarceller, veï del Poble Sec, com un servidor de vostès, i amb el que compartirem bons moments al mític Bar Borrell, del Paral·lel. Era un tipus divertit tot ell, però també li recordo una mala baba important, sobretot quan veiem junts els partits del Barças, i si un jugador fallava tiravem tovallons rebregats a la pantalla, i li deiem: "-Llàtzer! Digues-li Burro!" i el tio emprenyat, s'aixecava i cridava: "-Burrrrrrrruuuuu!!". També m'enrecordo d'una novia que es va marcar, i que era veïna d'un servidor de vosté, senyora; la veïna en qüestió deuría de pesar dues tones i el passava un metre, i el Llàtzer cada dia la venia a buscar, i l'esperava assegut a la cantonada de davant de casa, prenent el solet i saludant a tot el barri. I ja és aixó senyora, ens l'estimavem des del Poble Sec...  a tot el mòn. Per cert la veïna es deia Paquita, també descansa en pau ja fa anys, i aquesta si que tenía mala castaña, osti era terrible, imagineu com deuria remenar al pobre home.
Bé Llàtzer, bon viatge i pensa que allà dalt t'està esperant el nostre bon amic Toni, per fer-te el sopar, com te'l feia abans cada dia. Dona-li records, i a la Paquita, també. Mira!... a sobre podràs fer un kiki, cabrón!.

1 comentari:

  1. Òstia jo també recordo quan esperava la xavilita davant de casa! El tiu disfrutava de la vida a cada moment (almenys ja de gran,es veu que de nen va haver de treballar com un animal).
    Es fotran unes festes amb tota la penya que ja són allà....

    ResponElimina

Digueu, digueu...